Mal renombrado (o bien según el gusto de quien lo cuente)... la puerta de entrada de oriente, Singapur se muestra, repleta de una vitalidad exuberante. Cuando pisas por primera vez esta latitud, un calor húmedo y sofocante, te recibe con cortesía y contundencia.
Calles limpias, avenidas largas trazadas con tiralíneas, flores i verde inundando todo, torrentes y marismas. Media docena de grandes pantanos y manglares, bien repartidos por el territorio (todo el país, no es más grande que el área metropolitana de Barcelona). Grandes coches para grandes prohibiciones. No se puede jugar a pelota si no es en áreas indicadas (y sorprendentemente ningún niño rompe la norma!) No se puede circular con bicicleta por algunos parques (y esta lleno de ellos), no se puede mascar chicle por la calle, no se pueden conducir vehículos de más de 10 años de antigüedad... y así hasta el infinito. Eso sí, te sientes seguro en todo momento, la seguridad ante todo, puedes pasear, ir de shopping, comer en la calle (nunca vi tantos lugares de comida diferentes para tomar “take away” o allí mismo).. pescado, carne, hamburguesas, pollo, pasta, fruta, comida japonesa, Farggi, postres chinos de calabaza, especialidades saladas de pescado, sabores totalmente distintos a los que estamos habituados, y que cuestan de hacerse agradables al paladar europeo.
País creado de la nada, extraído de la jungla Malasia, con la idea idílica de crear una sociedad perfecta (y es verdad que se acerca), y la corrección de los que me rodean, me despista, me hace creer que aun no estoy en el corazón del continente amarillo; un rato después advierto que nadie me mira directamente a los ojos, al contrario que en África, me rehuien, ninguno me aguanta la mirada, lo vuelvo a inatentar una y otra vez, pero nada de nada penetra a través de sendos bloques de hielo que se construyeron (no se porque motivo) minuciosamente, edificados en su entorno por autoprotección . Gente amable, pero gente fría, centenares de caras diferentes, de expresiones, facciones Chinas, Tailandesas, Australianas, Hindúes, Balinesas...con la particularidad, que todos se han subido al carro del individualismo, acoplado al denominador común de una glaciar.
La verdad es, que es una sociedad que funciona, donde la gente ocupa su lugar, y nadie te cuestiona como has llegado, ni donde llegarás, que bajo pena de muerte, por multitud de cosas, ni una sola voz se alza defensora de libertades imposibles. Y así, creando un oasis casi perfecto, casi 3 millones de personas, conviven en sus diferentes religiones, status, creencias, colores de piel y gustos...
De aquí, a Malasia ó a Indonesia, solo un paso, un suspiro donde reencontrar el autentico palpito de una sociedad imperfecta, con sus más y sus menos, peligrosa, pero pasional... sobre todo pasional!
El periple continua, pero t’envio les darreres novetats d’aquest pais... petit oasi!
Per la meva part i sorprenentment, et diré que no massa.. encara que sembli mentida, i com ja vaig dir en un anterior Emili, a l’oasi de Singapur, tot es una bassa d’oli.. aquí mai passa res extraordinari –i, a causa d’això m’engreixo- perquè l’esport nacional es el “jalá”... diari i a totes hores. Fregits, fornejats, crus, saltejats, amb sal, amb sucre amb mel... –i curiosament aquesta gent no esta obesa!!-.
La qüestió es que tampoc puc fer grans sortides amb la bici, perquè en un sol dia –fort- em recorro tota l’illa. Així que em dedico a entrenar-me fent petites sortides de 70kms i descansar, evitant sobre tot les hores de sol fortes, que aquí és matador- i no deixar-me endur per unes temptacions culinàries molt i molt apetitoses-
Davant de casa hi tinc un parc, on habilitades, hi ha casetes per prendre la fresca, un lloc per fer-te auto-massatges podals, i molta vegetació.
No veig la tele doncs és gairebé tot de producció yankee.... i com que no!- per principis, no!-.
L’MP3 m’acompanya a tot arreu, i quan vaig a un ciber, em baixo els programes de radio catalans que m’interessen, i els gaudeixo moltes vegades, sentint que encara hi tinc un peu allí. De tant en quant,un bon mate, també m’alegra la vida... encara que fa dies que no faig una bona riallada com aquelles que de vegades ens hem fet nosaltres.
El problema dels visats, es un altre cosa a tenir en compte, i és que si vens d’europa, et pots estar aquí un mes seguit, però si entro des de Indonèsia o Malàisia, el temps màxim son 15 dies. Així que allargo al màxim l’estança al meu oasi, fins que em saturi de Singapurenys freds –i és que ho són a més no poder-. De tota manera, la tieta, m’està ensenyant parts de la ciutat que jo sol no les hagués trobat. L’altra dia varem anar a perdre’ns a un bosc -el pulmó del país, com li diuen- i durant 4 hores, vam rondar per camins, vora rierols, llacs, i jungla tupida, veient esquirols, Micos salvatges, tortugues de terra i aigua -la mateixa tortuga de Florida que tenim allà- papallones de mida considerable –com d’un pam, dels meus- i bitxos de tota classe. En el recorregut, fas cap a un pont –Tree top walk- sobre una vall a mig de la jungla, a 50 mts de terra, on hi veus totes les capçaleres dels arbres mes grans, i l’inexpugnable sotabosc.
Jo, ja hagués marxat aquest passat dijous, però, el dia 10 de març, es l’aniversari de casament de la tieta, i l’Aloyjus – el tiet singapureny- li està preparant una sorpresa, anant a Malàisia, a visitar unes cataractes espectaculars a la regió de Melaka, i ell, em va demanar que hi estès, perquè veia la tieta molt contenta de tenir-me aquí, i volia que tots tres ho gaudíssim, així que m’esperaré aquí, fent les voltes que calgui abans d’iniciar ja el periple que tant desitjo.
La veritat, és què la tieta, aquí es relaciona poc –d’acord que aquesta gent és freda com un alemany al pol nord- però ella sembla que estigui enfadada amb tots els veïns de la comunitat, i així no hi ha manera d’establir relacions ni tant sols amb els més propers.
La barreja de races que aquí s’exhibeix, és gran. Asiàtics, rossos britànics i australians, hindús, àrabs, xinesos i japonesos –ja els començo a distingir-. Per al meu rànquing, les tailandeses i malaies que hi ha per aquí, són les més atractives, exhibint una pell bruna sota uns trets marcadament asiàtics i ben primes i proporcionades –però igualment tancades- torno a pensar tot el mal que per aquestes contrades ha fet la religió, relegant a una simple qüestió del “que diran..” l’amor o la simple atracció, sempre pendent de si pots o no pots dir això o allò...
La cuina es bona i variada, trobant menjar al carrer hindú, tailandès, xinés, Malai, multitud de coses cuinades amb el Wok, arròs de mil classes i qualitats, pasta xinesa, fideus d’arròs i blat –i per si t’ho, preguntes, no, no hi ha escarabats o insectes cuinats com a xips- i el tema de les begudes, això si és el meu fort... aigua de coco, cocos sencers al carrer -verds-, aloe vera en beguda – i com a pica-pica,llet de soja –dolça,fresca i calenta- sucs de pastanaga, castanya, te verd, vermell, japonès, tot en llauna i a tot arreu. Els carrers, són en propietat de la companyia “7eleven”... tot tan bo!!!
Be, no m’enrotllo més....estic bé – si es això el que volies saber!
