Mal anomenat (o ben anomenat, per al gust de qui ho expliqui)... la porta d’entrada d’orient, Singapur es mostra, reeixida d’una vitalitat exuberant. Quan trepitges per primer cop aquesta contrada, un calor humit i sufocant, et rep amb cortesia i contundència.
Carrers nets, avingudes traçades amb tiralínies, flors i verd que cobreix torrents i bassals. Mitja dotzena de grans pantans i aiguamolls, ben repartits pel petit territori (tot el país, no es més gran que l’àrea metropolitana de Barcelona). Grans cotxes per a grans prohibicions. No es pot jugar a pilota si no es a les àrees indicades (i cap nen trenca a norma! No es pot anar amb bicicleta per alguns parcs (i esta ple de parcs), no es pot menjar xiclet pel carrer, no es poden conduir cotxes de més de 10 anys d’antiguitat... i així fins l’infinit. Això si, et sents segur, la seguretat abans que res, pots passejar, shoppinejar, menjar al carrer (mai havia vista tants llocs diferents per a menjar “take away” o allí mateix).. peix, carn, hamburgueses, pollastre, pasta, fruita, japonès, Farggi, postres xinesos de carbassa, especialitats salades de peix, sabors del tot distints als que estem habituats, i que costen de fer-se agradables al paladar europeu.
País creat del no res, extret de la jungla Malaia, amb l’idea idíl·lica de formar una societat perfecte (i es veritat que s’acosta), i la correcció dels qui m’envolten, em despista, em fa creure que encara no sóc al cor del continent groc; una estona desprès, me’n adono que ningú em mira directament als ulls, ans al contrari que al Àfrica, ningú m’aguanta la mirada, ho torno a intentar, però res, res no penetra a traves dels blocs de gel que minuciosament aquesta gent ha edificat al seu entorn. Gent amable, però gent freda, centenars de cares diferents, d’expressions, faccions Xineses, Tailandeses, Australianes, Hindús, Balineses...amb la particularitat, que tots s’han apuntat al carro de l’individualisme, acurat al denominador comú d’una glacera.
La veritat és, que és una societat que funciona, on la gent ocupa el seu lloc, i ningú et qüestiona com arribes on arribes, on sota la pena de mort, per multitud de coses, cap veu s’alça defensora d’un impossible. I així, creant un oasi gairebé perfecte, quasi 3 milions de persones, conviuen amb les diferents religions, status, creences, colors de pell i gustos... d’aquí, a Malàisia o a Indonèsia, només hi ha una passa, un sospir on retrobar l’autèntic d’una societat imperfecte, amb ets i uts, perillosa, però passional... sobre tot passional!
El periple continua, pero t’envio les darreres novetats d’aquest pais... petit oasi!
Per la meva part i sorprenentment, et diré que no massa.. encara que sembli mentida, i com ja vaig dir en un anterior Emili, a l’oasi de Singapur, tot es una bassa d’oli.. aquí mai passa res extraordinari –i, a causa d’això m’engreixo- perquè l’esport nacional es el “jalá”... diari i a totes hores. Fregits, fornejats, crus, saltejats, amb sal, amb sucre amb mel... –i curiosament aquesta gent no esta obesa!!-.
La qüestió es que tampoc puc fer grans sortides amb la bici, perquè en un sol dia –fort- em recorro tota l’illa. Així que em dedico a entrenar-me fent petites sortides de 70kms i descansar, evitant sobre tot les hores de sol fortes, que aquí és matador- i no deixar-me endur per unes temptacions culinàries molt i molt apetitoses-
Davant de casa hi tinc un parc, on habilitades, hi ha casetes per prendre la fresca, un lloc per fer-te auto-massatges podals, i molta vegetació.
No veig la tele doncs és gairebé tot de producció yankee.... i com que no!- per principis, no!-.
L’MP3 m’acompanya a tot arreu, i quan vaig a un ciber, em baixo els programes de radio catalans que m’interessen, i els gaudeixo moltes vegades, sentint que encara hi tinc un peu allí. De tant en quant,un bon mate, també m’alegra la vida... encara que fa dies que no faig una bona riallada com aquelles que de vegades ens hem fet nosaltres.
El problema dels visats, es un altre cosa a tenir en compte, i és que si vens d’europa, et pots estar aquí un mes seguit, però si entro des de Indonèsia o Malàisia, el temps màxim son 15 dies. Així que allargo al màxim l’estança al meu oasi, fins que em saturi de Singapurenys freds –i és que ho són a més no poder-. De tota manera, la tieta, m’està ensenyant parts de la ciutat que jo sol no les hagués trobat. L’altra dia varem anar a perdre’ns a un bosc -el pulmó del país, com li diuen- i durant 4 hores, vam rondar per camins, vora rierols, llacs, i jungla tupida, veient esquirols, Micos salvatges, tortugues de terra i aigua -la mateixa tortuga de Florida que tenim allà- papallones de mida considerable –com d’un pam, dels meus- i bitxos de tota classe. En el recorregut, fas cap a un pont –Tree top walk- sobre una vall a mig de la jungla, a 50 mts de terra, on hi veus totes les capçaleres dels arbres mes grans, i l’inexpugnable sotabosc.
Jo, ja hagués marxat aquest passat dijous, però, el dia 10 de març, es l’aniversari de casament de la tieta, i l’Aloyjus – el tiet singapureny- li està preparant una sorpresa, anant a Malàisia, a visitar unes cataractes espectaculars a la regió de Melaka, i ell, em va demanar que hi estès, perquè veia la tieta molt contenta de tenir-me aquí, i volia que tots tres ho gaudíssim, així que m’esperaré aquí, fent les voltes que calgui abans d’iniciar ja el periple que tant desitjo.
La veritat, és què la tieta, aquí es relaciona poc –d’acord que aquesta gent és freda com un alemany al pol nord- però ella sembla que estigui enfadada amb tots els veïns de la comunitat, i així no hi ha manera d’establir relacions ni tant sols amb els més propers.
La barreja de races que aquí s’exhibeix, és gran. Asiàtics, rossos britànics i australians, hindús, àrabs, xinesos i japonesos –ja els començo a distingir-. Per al meu rànquing, les tailandeses i malaies que hi ha per aquí, són les més atractives, exhibint una pell bruna sota uns trets marcadament asiàtics i ben primes i proporcionades –però igualment tancades- torno a pensar tot el mal que per aquestes contrades ha fet la religió, relegant a una simple qüestió del “que diran..” l’amor o la simple atracció, sempre pendent de si pots o no pots dir això o allò...
La cuina es bona i variada, trobant menjar al carrer hindú, tailandès, xinés, Malai, multitud de coses cuinades amb el Wok, arròs de mil classes i qualitats, pasta xinesa, fideus d’arròs i blat –i per si t’ho, preguntes, no, no hi ha escarabats o insectes cuinats com a xips- i el tema de les begudes, això si és el meu fort... aigua de coco, cocos sencers al carrer -verds-, aloe vera en beguda – i com a pica-pica,llet de soja –dolça,fresca i calenta- sucs de pastanaga, castanya, te verd, vermell, japonès, tot en llauna i a tot arreu. Els carrers, són en propietat de la companyia “7eleven”... tot tan bo!!!
Be, no m’enrotllo més....estic bé – si es això el que volies saber!
