Re-aprendre
.. i reprendre les vitals costums de no tenir pressa,
de no mirar enrere, si no és perquè només hi veig llum,
...i reprendre a mirar-te les ninetes, quan semblava que,
els nostres ulls ja s’havien cansat,
...i sentir les fuetejades del sol com un carnisser en la meva esquena,
demanant més, i més sang tendre...
...detenir-me a seguir l’ombra que pausada formula una magnòlia,
seguir el pas de l’el·lipsi d’una formiga despistada en la sorra d’un desert.
Immensitat de llum, que se’m rebolca per sobre.
... i asseure’m a la peanya de la casa,
... i aquesta tarda calorosa, deixà transcórrer el temps,
com un rotlle que desfilo poc a poc.
Res no allarga la meva passivitat.
...Veure passar els cotxes amunt i a vall,
veure passar la gent com encuriosida em mira.
...Sentir el ventet fred i càlid a l’hora,
que arremolina un grup de fulles a la vorera de l’altra cantó..
...la cara d’un nen mirant-me somrient,
i no hi ha idioma per a una emoció.
Immensitat de llum, que se’m rebolca per sobre.
Els núvols, en l’horitzó, sota un fons blau rogent,
s’allargassen, s’estiren, s’acomoden en l’espai que no acaba.
..Una veu m’acarona l’oïda,
una veu m’acompanya quan em sento sol.
I les paraules,
feix de filagarses, mots fonètics, munt de runa verbal,
sols és un buit, si tu no me les xiuxiueges a l’orella.
Immensitat de llum, que se’m rebolca per sobre.
Dodecatrienal:
Dies de platja i bon menjar,
Aliments, que assaboreixo de textures elementals, i sabors antics.
La vida és plàcida... un mos dolç...
i que obro cada dia, com una llauna que sols jo m’he de beure...
Els dies transcorren al suposat paradís…
i l’indulgencia que em dona estar aquí de pas,
reforça l’idea de la nova vida, la creació d’un somni.
De Porto alegre, ciutat de grans edificis,
a Florianopolis, de llargues platges i aigua tèbia.
A les meves orelles constantment Manolo Garcia,
que com a col·lutori, li dona llàgrimes als meus ulls,
per calmar l’enyorança que sense desfici,
i sense perversitat aflora de forma natural i que accepto.
La contemplació de la sorra blanca, que pausada,
esculpeix formes al paisatge, la desídia de la rutina,
la imaginació de les roques, la lluentor de l’azalea,
totes les noves cares, que m’irradien esperança.
...i les sortides i postes de sol,
que es succeeixen, sense l’obligació de la tradició,
i de les que no me’n perdo ni una.
Una llambregada de Barcelona, m’assalta diàriament,
més per la gent que deixo, que per el buit d’una urbe sense cor.
El color de la calor a aquestes latituds, m’ajuda a descansar els ulls,
uns ulls àvids de formes pures,
grafies que presenteixo fora de la tecnologia,
que aquí, indultada per desconeixement,
aviven la rudimentària imaginació primària que encara em queda.
El final de l’estiu, aquí se’ns fa present... s’allunya...
sentint en cada un dels comiats, una punxada,
com si se’m perdés quelcom irrecuperable...
Les mirades es claven en l’asfalt ara buit, veient rodes girar,
autobusos allunyar-se...
..i per retrobar-me , miro al cel...
d’esquena a terra en la nit, busco els referents,
cerco les Pleyades... Orió i Casiopea.
Si tinguéssim més temps per xerrar del que ens importa...!
si a les nostres converses no hi hagués més que allò,
que ens transmet emoció, sentiment, despullat de palla i vanitat,
..¿ i si no necessitéssim fer mofa d’ algú per clavar una bona riallada....?