Viatge amb bicicleta al voltant del mon
Eloi Vidiella
World Travel home Page
Version en castellano, clicka aqui..
Aquest, per a mi és un viatge de vida, quelcom que em permet fer o gaudir d’allò que sempre ha sonat a impossible ( i que al menys per a mi i la meva precària economia, m’ha estat persistentment negat). Reunir durant anys, la informació que necessitava, preparar-me psicològicament per a la solitud, poder assegurar-me la subsistència (present i futura), i tot això combinar-m’ho amb el dia a dia actual, ha estat un esforç gran, però satisfactori.
Que busco? Saber que hi ha un altra manera de viure fora del cubicle en el que hem nascut, descobrir paisatges que em moguin les endorfines (tot sabent que no fa falta moure’s massa per trobar-los), però es que els de la vora de casa, ja me’ls he recorregut tots. Parlar amb desconeguts que tenen coses a dir-me, i jo coses per aprendre, viure el fred , la calor, el sol i la pluja de la manera més natural. Desempallegar-me de clixés del tipus “..has de treballar per ser un home de profit..”, “...s’ha de suar la samarreta per estar satisfet de haver fet les coses be..” ..etc.. i viure,...! perquè no vull que la meva vida personal es relegui a esperar que surti del treball, a un divendres per la tarda i sols fins un dilluns a les vuit del mati, o als trenta dies que per llei em toquen d’oci al any...
Del tot segur, hi haurà gent que hi va posar moltes esperances en mi, i n’ha sortit escuada... n’hi ha qui ha rebut més del que hi ha posat... (ja, se sap que potser no és en aquesta vida, quan rebem tot allò que mereixem...i no deixo de tenir l’esperança de recuperar-ho en el més enllà!)
...i si alguns penseu que puc estar fugint, us diré que ja he fugit dels meus fantasmes durant anys, i que ara ja els puc mirar a cara dreta, sense haver-me’ls d’amagar (coses de la bioenergètica).
Viatjar hauria de ser una assignatura a l’escola....
Ens haurien de dir...” mira, nen ja tens 18 anys. Et donem 2000€, i t’has de buscar la vida durant un any i fora del teu país..”. ja veuries com s’acabarien els problemes d’incomprensió, de racisme, d’empatia.... I com vaig trobar escrit en un lavabo a Singapur: “Viatjar es letal per a la ignorància i el tancament de pensament”...” Viatjar allarga la durada de la teva vida, al menys en aparença”... “viatjar et canvia de com la teva imaginació et diu com han de ser les coses a com son en realitat”...
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
VICENT ANDRÈS ESTELLÉS
Eloi Vidiella
World Travel home Page
Version en castellano, clicka aqui..
Aquest, per a mi és un viatge de vida, quelcom que em permet fer o gaudir d’allò que sempre ha sonat a impossible ( i que al menys per a mi i la meva precària economia, m’ha estat persistentment negat). Reunir durant anys, la informació que necessitava, preparar-me psicològicament per a la solitud, poder assegurar-me la subsistència (present i futura), i tot això combinar-m’ho amb el dia a dia actual, ha estat un esforç gran, però satisfactori.
Que busco? Saber que hi ha un altra manera de viure fora del cubicle en el que hem nascut, descobrir paisatges que em moguin les endorfines (tot sabent que no fa falta moure’s massa per trobar-los), però es que els de la vora de casa, ja me’ls he recorregut tots. Parlar amb desconeguts que tenen coses a dir-me, i jo coses per aprendre, viure el fred , la calor, el sol i la pluja de la manera més natural. Desempallegar-me de clixés del tipus “..has de treballar per ser un home de profit..”, “...s’ha de suar la samarreta per estar satisfet de haver fet les coses be..” ..etc.. i viure,...! perquè no vull que la meva vida personal es relegui a esperar que surti del treball, a un divendres per la tarda i sols fins un dilluns a les vuit del mati, o als trenta dies que per llei em toquen d’oci al any...
Del tot segur, hi haurà gent que hi va posar moltes esperances en mi, i n’ha sortit escuada... n’hi ha qui ha rebut més del que hi ha posat... (ja, se sap que potser no és en aquesta vida, quan rebem tot allò que mereixem...i no deixo de tenir l’esperança de recuperar-ho en el més enllà!)
...i si alguns penseu que puc estar fugint, us diré que ja he fugit dels meus fantasmes durant anys, i que ara ja els puc mirar a cara dreta, sense haver-me’ls d’amagar (coses de la bioenergètica).
Viatjar hauria de ser una assignatura a l’escola....
Ens haurien de dir...” mira, nen ja tens 18 anys. Et donem 2000€, i t’has de buscar la vida durant un any i fora del teu país..”. ja veuries com s’acabarien els problemes d’incomprensió, de racisme, d’empatia.... I com vaig trobar escrit en un lavabo a Singapur: “Viatjar es letal per a la ignorància i el tancament de pensament”...” Viatjar allarga la durada de la teva vida, al menys en aparença”... “viatjar et canvia de com la teva imaginació et diu com han de ser les coses a com son en realitat”...
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
VICENT ANDRÈS ESTELLÉS
Catala al atac... Bicicle World Tour
